Cada cop són més les metròpolis que es doten d’estructures polítiques amb capacitat de govern sobre la ciutat real, més enllà dels límits municipals de la ciutat central. Es tracta, sens dubte, d’una reacció lògica al canvi d’escala de la realitat urbana que s’ha vingut produint des de fa dècades com a conseqüència de l’evolució tecnològica i del creixement demogràfic incessant de les aglomeracions urbanes






06/09/2018

Avui dia resulta ja indiscutible que els reptes econòmics, socials, mediambientals i també polítics als que han de fer front les grans ciutats han adoptat una dimensió metropolitana. Precisament, la Nueva Agenda Urbana, aprovada l’any 2016 a Quito en el marc de la Conferència Habitat III de l’ONU sobre habitatge i desenvolupament urbà sostenible, es fa ressò d’aquest fenomen i insta a donar suport i a enfortir "noves formes de governança local i metropolitana eficaces, que creuin fronteres administratives i es basin en territoris funcionals” (ONU, 2017).

A Catalunya l’any 2010 es va crear l’actual Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), una entitat local supramunicipal que aglutina 36 municipis de la conurbació de Barcelona, amb la qual s’ha instensificat notablement el nivell d’institucionalització de les estructures metropolitanes pre-existents. El disseny actual de l’AMB aporta un govern metropolità, tot i que amb representació indirecta i amb un model competencial mixt: és a dir, algunes competències són exclusives de l’AMB i d’altres són en concurrència amb els municipis o d’altres administracions (Galán et al., 2016). La cohesió social és una de les matèries que es troba en aquest segon grup, de manera que el paper de l’AMB en aquesta qüestió queda reduït a facultats de coordinació i planificació o de foment de determinades iniciatives, essent més aviat exepcional la prestació d’algun servei.

L’heterogeneïtat en la resposta local vers les necessitats bàsiques de la població no ajuda a reduir les desigualtats socials existents al conjunt de la metròpoli de Barcelona. Per tant, més enllà de la resposta peremptòria i pal·liativa a l’increment sense precedents de la vulnerabilitat econòmica, emergeix la necessitat d’avançar cap a un model metropolità consensuat que garanteixi de manera més homogènia les necessitats bàsiques dels ciutadans de la metròpoli de Barcelona. Només des d’aquesta perspectiva serà possible lluitar de manera eficient contra les desigualtats socials de la ciutat real. Tanmateix, hi ha fragilitats de la governança metropolitana que també s’han de superar properament com, per exemple, a nivell de representativitat i d’identitat metropolitana (Gomà, 2017). Amb un govern de representativitat directa i amb una ciutadania conscient de la seva pertinença a la mateixa metròpoli es podri assolir un nivell de legitimitat suficient com per poder impulsar polítiques redistributives importants a escala metropolitana. A més, segurament per fer viables mesures efectives contra la pobresa i la desigualtat social també caldria revisar el finançament de l’AMB o ampliar-lo mitjançant un possible "tribut metropolità”.