Tots els indicadors mostren que la desigualtat ha augmentat considerablement en nombrosos països occidentals en les darreres dècades i ha provocat la reducció de la classe mitjana. Això, unit a la disminució dràstica de la mobilitat social, ha situat aquest tema a les agendes polítiques d’arreu del món






07/09/2017

Les estratègies per lluitar contra aquesta tendència es poden agrupar en dos tipus:

1) De tipus ex post: més redistribució, és a dir, pujar els impostos sobre la renda i el patrimoni, junt amb transferències més altes i béns públics.

2) De tipus ex ante: evitant que es produeixin aquestes desigualtats amb l’educació com a principal instrument de millorar de les oportunitats.

El problema és que sembla que l’educació, en la seva realitat actual, interactua amb la desigualtat d’ingressos i, de fet, contribueix a perpetuar els desavantatges d’una generació a una altra. Davant l’ampliació de les oportunitats educatives, els rics han estat millor situats per aprofitar-les. El principal desafiament, doncs, per als que dissenyen les polítiques és reformar els sistemes educatius perquè realment millorin les oportunitats, especialment per als membres de famílies humils.

La investigació realitzada pel premi Nobel James Heckman i els seus coautors suggereix que la intervenció en l’etapa infantil té una especial transcendència per als resultats que s’assoleixen més endavant. I de fet, els casos com els dels països nòrdics -amb altes taxes de cobertura en atenció a la primera infància i classes inclusives— són els que aconsegueixen millors resultats en termes de desigualtat i mobilitat, mentre que el sistema segregat dels països anglosaxons és el que pitjors resultats ofereix. La prestació de sanitat universal així com les polítiques adreçades a les famílies -per evitar la polarització de les opcions de cura infantil— constitueixen també eines molt eficaces per abordar les desigualtats ex ante.