Decret Llei 27/2021, publicat al DOGC número 8564, de 16 de desembre de 2021

16/12/2021

Per mitjà d’aquest decret llei es transposa les següents dues directives (UE) del Parlament Europeu i del Consell, de 20 de maig de 2019: la 2019/770, relativa a determinats aspectes dels contractes de subministrament de continguts i serveis digitals, i la 2019/771, relativa a determinats aspectes dels contractes de compravenda de béns.

La transposició de les directives en el llibre sisè del Codi civil de Catalunya condiciona i delimita l'abast de les reformes. La transposició de la Directiva (UE) 2019/771 ha exigit reformar els preceptes de la secció primera del capítol I, a propòsit de la compravenda, sense alternar-ne les subseccions. Per contra, per a la transposició de la Directiva (UE) 2019/770 al Codi civil de Catalunya ha semblat oportú i convenient la creació d'una nova secció quarta dins d'aquest mateix capítol en què regular el subministrament de continguts i serveis digitals. La referència genèrica i abstracta al subministrament esmentat, arran la diversitat de tipus contractuals que poden vehicular aquesta adquisició o servei, és una manera d'evitar reproduir les normes de transposició de la directiva per a cada modalitat de contracte, distint de la compravenda, que tingui per objecte qualsevol d'aquells elements digitals. Si aquesta nova secció quarta del capítol I no s'ha ubicat immediatament després de la regulació de la compravenda ha estat pel desig d'evitar enutjosos canvis de numeració en l'articulat d'una norma –l'esmentada Llei 3/2017, de 15 de febrer– l'aprovació de la qual és encara molt recent. Això cal entendre-ho sens perjudici, si escau, d'una futura harmonització.

La nova regulació gira entorn de les obligacions del venedor o subministrador de continguts i serveis digitals pel que fa a la conformitat al contracte, el lliurament o subministrament, els remeis de les parts contractuals i la modificació dels continguts o dels serveis digitals. L'àmbit subjectiu d'aplicació de les directives es limita als contractes de consum però, sens perjudici de determinades normes que sí que són específiques per als contractes conclosos amb consumidors. En aquesta línia, la secció primera del llibre sisè del Codi civil de Catalunya opta per generalitzar les seves regles a qualsevol contractant, amb el benentès que aquelles només tenen caràcter imperatiu quan hi intervé un consumidor. Es tracta, en realitat, d'una semi-imperativitat perquè sempre ha d'ésser possible el pacte en contrari en benefici seu.

La correcta integració de la Directiva (UE) 2019/771 en la regulació preexistent ha exigit fer modificacions de diferent abast. De vegades, ha calgut fer normes més precises com, per exemple, en relació amb els criteris de conformitat, els efectes de la notificació, els remeis dels contractants o el coneixement i el pacte d'exclusió d'algun dels requisits sobre la conformitat. Altres vegades, ha estat necessari introduir regles noves, en particular pel que fa a la suspensió del termini de responsabilitat del venedor o, a propòsit dels drets de propietat intel·lectual de tercers en la compravenda de consum, en la conformitat jurídica. Només excepcionalment s'ha suprimit completament alguna regla prèvia perquè era contrària a la directiva, com ara la que preveia la correcció del compliment a iniciativa del venedor de l'antic l'article 621-39. Addicionalment, s'ha redefinit l'objecte de la compravenda per a incloure expressament els béns immaterials que no són drets, com ara el software, i que tampoc no estan expressament esmentats en l'article 511-1 i 2 del llibre cinquè.

Contràriament, la transposició de la Directiva (UE) 2019/770 al Codi civil de Catalunya ha exigit incorporar una regulació de bell nou, sens perjudici d'incloure una remissió a les normes de la secció primera sempre que això sigui compatible amb la naturalesa del contracte. Convé assenyalar dues particularitats. Una és que la contraprestació a l'ús dels continguts o serveis digitals pot consistir a facilitar dades personals en els termes que imposa el Reglament (UE) 2016/679. No es preveu expressament, però tampoc no es descarta, que les dades siguin d'un altre tipus i, llavors, existirà contracte onerós sempre que es compleixin tots els requisits d'acord amb les normes generals relatives als elements i la formació del contracte aplicables a Catalunya. L'altra particularitat és que sempre que l'adquirent dels serveis o continguts digitals revoqui el consentiment al tractament de les dades que facilita, d'acord amb el Reglament (UE) 2016/679, el subministrador pot desistir de continuar prestant el servei.

a) Els terminis de garantia i responsabilitat

Per bé que ambdues directives són d'harmonització plena, el legislador europeu deixa marge al legislador nacional per a intervenir en els terminis de garantia i de responsabilitat. En la Directiva (UE) 2019/771, el venedor respon de la manca de conformitat que existeixi en el moment del lliurament del bé, tant si és en un o en diferents actes de subministrament, i que es manifesti en el termini de dos anys. És així fins i tot si es tracta de béns intel·ligents, és a dir, béns que incorporen elements digitals. Els estats poden mantenir o adoptar terminis que vagin més enllà d'aquests dos anys i ara a Catalunya aquest termini s'estableix en tres anys. La regulació europea protegeix molt el consumidor, en particular, en relació amb el lliurament de béns amb elements digitals amb subministrament continuat quan el contracte té una durada inferior als dos anys perquè, en aquest cas, el termini de garantia s'estén a dos anys o més, segons decideixin ampliar-lo els estats membres. En el dret català, en l'actualitat, aquest termini s'estén als tres anys, sense distingir si el contracte és de consum o no ho és. Si en aquest tipus de béns els continguts digitals són de subministrament continuat al llarg de més de tres anys, el venedor respon per qualsevol defecte que es produeixi o manifesti al llarg de tot el període contractual.

En la compravenda de consum només s'admet el pacte de reducció del termini quan l'objecte és un bé de segona mà, però en cap cas el termini pot ser inferior a un any.

Pel que fa als contractes de continguts o serveis digitals que se subministren en un únic acte o en un seguit d'actes individuals, d'acord amb la Directiva (UE) 2019/770, s'adopta una regulació lleugerament diferent. La norma estableix que no hi ha termini de conformitat, però els estats membres sí que el poden imposar. En aquest cas, el termini no pot ésser inferior a dos anys a partir de cada acte de lliurament. Aquest termini de dos anys és també el que preveu ara el dret català. Si el subministrament d'elements digitals és continu, el termini de responsabilitat coincideix amb la durada del contracte.

b) La notificació de la manca de conformitat

La introducció o el manteniment en els drets nacionals d'un termini de notificació per denunciar la manca de conformitat, com a requisit perquè el consumidor pugui fer valer els seus drets, també té una regulació diferent en totes dues directives. La Directiva (UE) 2019/771 no imposa aquest deure, però la Directiva (UE) 2019/770 prohibeix expressament que l'exercici dels drets del consumidor depengui de la notificació al subministrador dels continguts o serveis digitals. Per tant, per coherència, el legislador català prescindeix d'aquest requisit. Això no obstant, atès que en la regulació del contracte de compravenda la notificació té la funció d'informar el venedor de la manca de conformitat, s'introdueix l'exigència que el comprador hagi d'indemnitzar els danys que li causi una notificació retardada, en els termes previstos per l'article 621-29.

c) Les presumpcions de manca de conformitat

La Directiva (UE) 2019/771 ofereix als estats membres la possibilitat d'ampliar la presumpció iuris tantum de preexistència de la manca de conformitat en el moment del lliurament. L'any previst en aquesta directiva per als contractes de consum obliga a modificar el termini de sis mesos actual que, com a regla general, el legislador català amplia ara a dos anys. Quant al subministrament de continguts i serveis digitals en actes individuals de lliurament, el termini d'un any previst en la Directiva (UE) 2019/770 és immodificable. Si el subministrament d'elements digitals (incorporats o no en béns) és continuat, la presumpció regeix durant tot el termini de responsabilitat del venedor o subministrador, això és, durant tot el temps en què l'objecte de la prestació roman en llur esfera d'influència. En els contractes de consum, les parts no poden excloure aquestes presumpcions ni els terminis previstos legalment per fer-les valer.

d) Terminis d'exercici dels remeis

Les dues directives distingeixen entre terminis de responsabilitat i terminis de prescripció dels remeis concrets a disposició del consumidor, però la regulació tant de la durada com de la determinació dels dies a quo del termini d'exercici dels remeis es deixa a la consideració dels estats membres. No s'ha considerat convenient introduir cap modificació respecte de la regulació precedent, de manera que el termini de prescripció continua essent de tres anys a comptar des de la manifestació de la manca de conformitat, termini que permet folgadament l'exercici dels drets reconeguts als consumidors, tal com exigeixen les dues directives objecte de transposició. A vegades, aquest termini és de caducitat.

Aquest decret llei entra en vigor el dia 1 de gener de 2022.