ODS número 3: Salut i Benestar i ODS número 11: Ciutats i Comunitats sostenibles

Les migracions urbà-rural són un fenomen que es van veure molt esperonades per la pandèmia de la Covid-19 però que es manté en la realitat post-Covid

La crisi de l’habitatge, sobretot a les grans ciutats, i l’expansió del teletreball estan afavorint aquesta tendència que, si bé constitueix una oportunitat de reactivació de les àrees rurals, no està exempta de riscos i paradoxes






17/06/2025

Hi ha diverses raons que expliquen aquest repunt de les migracions urbà-rural, més enllà del que hagi pogut contribuir-hi la pandèmia. Per a algunes persones, en línia amb el corrent neoruralista, el motiu principal per marxar de la ciutat al camp és l’interès per desenvolupar formes de vida alternatives i autosuficients, buscant el trencament amb l’hegemònic model de vida urbà. Altres persones tenen posicions més pragmàtiques, relacionades amb la possibilitat d’accedir a un habitatge de millors condicions a un preu més assequible. Els avenços en els mitjans de transport i en les tecnologies de la informació i de la comunicació, així com l’expansió del teletreball, han facilitat encara més aquesta opció. I també cal afegir encara les persones que es veuen forçades a abandonar la ciutat per les dificultats d’accedir a un habitatge.

A la regió metropolitana de Barcelona, com també al conjunt de Catalunya, les migracions urbà-rural, tot i ser minoritàries en l’estructura dels fluxos residencials, han seguit una tendència creixent durant els darrers anys. Amb la pandèmia, l’any 2020 es va assolir el pic, amb 2.791 moviments, però el canvi de tendència ja s’havia produït abans. L’any 2021, tot i que els valors se situaven per sota dels del 2020, es mantenia una tendència creixent respecte del 2019, amb 2.659 moviments.

El volum d’aquests canvis residencials tan sols representa el 2% de les sortides de les ciutats de la regió metropolitana de Barcelona ja que els canvis urbà-urbà continuen essent els majoritaris. Però des de l’òptica de les àrees rurals, la situació és molt diferent; entre un 60 i un 70% de les arribades a àrees rurals provenen de grans ciutats. Durant els propers cinc anys, s’estima que, com a mínim, 51.000 persones més marxaran de les ciutats metropolitanes de mida gran cap a àrees semidenses i rurals de la mateixa regió metropolitana.

La tendència a l’alça de les migracions urbà-rural constitueix una oportunitat per revitalitzar una part de les àrees rurals, especialment les que es troben més properes als nuclis urbans, que són segurament també les millor connectades per la xarxa ferroviària o les vies ràpides. Ara bé, de moment no són, ni de bon tros, una solució al despoblament rural i, no podem ignorar-ho, també comporten una sèrie de riscos que poden arribar a contrarestar els beneficis, com són: l'augment dels preus de l’habitatge, els possibles conflictes de convivència que poden aparèixer entre la població nouvinguda i la local o la configuració d’aquestes àrees rurals com a municipis dormitori, cosa que contribuiria a un model de mobilitat quotidiana poc sostenible.

Tenint en compte totes aquestes circumstàncies exposades, la descentralització de l’activitat econòmica i cultural, la millora de l’oferta de transport públic i col·lectiu en àrees rurals i l’ampliació del teletreball -sempre que sigui possible- o l'augment de l'oferta d'habitatge (també social) es revelen com a factors clau per fer sostenible i desitjable aquest flux residencial urbà-rural, especialment si guanya intensitat en els pròxims anys.

(Il·lustració ©Rebeka Elizegi)