ODS número 4: Educació de qualitat; i ODS número 10: Reducció de les desigualtats
La preocupació per l’absentisme escolar respon tant a la voluntat de l’administració pública d’assegurar el compliment de l’escolarització obligatòria com a la relació d’aquest fenomen amb desigualtats socioeducatives d’ordre acadèmic (menor rendiment, pitjors resultats escolars i major abandonament) i problemàtiques d’altres tipus (delinqüència, alcoholisme, drogoaddicció, desocupació...). És per això que és un tema candent a l’agenda política de governs locals i autonòmics que s’ha traduït en nombrosos programes, plans i protocols encaminats a incrementar l’assistència a classe dels infants i joves. No obstant això, hi ha poca recerca sobre la seva efectivitat






26/02/2021

Aquest informe pretén omplir aquest buit aportant dades sobre l’impacte d’aquestes iniciatives a fi i efecte d’identificar quins són els principals factors d’èxit i constatar si aquest varia en funció dels perfils d’alumnes o de les circumstàncies de context.

Les conclusions evidencien que, amb intensitats diferents —però sempre entre lleu i moderada— la pràctica totalitat de programes avaluats han aconseguit incrementar l’assistència a classe de l’alumnat participant. Concretament les dades revelen que l’efectivitat dels programes és significativa tant a l’educació primària com a la secundària, especialment quan els programes s’adrecen en exclusiva a una única etapa educativa. També hi ha impacte dels programes amb independència de l’àmbit en què es desenvolupen (educatiu, judicial, comunitari o de salut), però sembla que la major transversalitat del programa no implica millors resultats. Respecte als instruments, només les sancions mostren no tenir efectes, mentre que els incentius i les teràpies de comportament es presenten com a eines més eficaces. La participació de la família esdevé també un punt d’especial rellevància, especialment quan es combina amb altres formes d’intervenció.

Pel què fa a les implicacions d'aquests resultats en termes de polítiques públiques municipals, cal destacar:
1) que és important consensuar una definició d’absentisme escolar per al conjunt de centres educatius que permeti fer seguiment i comparar les dades;
2) que convé diferenciar l’alumnat absentista crònic d’altres formes d’absentisme menys intenses i crear mecanismes d’atenció específics per a cada tipologia;
3) que és clau trobar mecanismes que donin resposta a les necessitats concretes de cada alumne, evitant protocols rígids i generant intervencions directes, que redueixin les complexitats pròpies dels grans programes;
4) que la participació de les famílies s’ha revelat com un factor molt decisiu en la reducció de l’absentisme;
5) que els programes adreçats a diversos nivells educatius han mostrat un menor impacte i s’ha posat de manifest la necessitat de parar especial atenció a les transicions entre primària i secundària, moment en què les xifres d’absentisme es disparen; i
6) que és preferible desenvolupar intervencions de caràcter educatiu, comunitari o sanitari, tot deixant la intervenció judicial i les disciplinàries com a últim recurs.