ODS número 1: Fi de la Pobresa i ODS número 10: Reducció de les Desigualtats

La crisi de l’habitatge està provocant que cada vegada més persones amb fills es vegin obligades a viure de manera permanent en habitacions o en habitatges sobreocupats

L’impacte que això té sobre la salut i el desenvolupament dels infants té conseqüències negatives tant en la seva qualitat de vida actual com en les seves perspectives de futur






26/10/2026

Allò que hauria de ser una solució temporal -com és viure en una habitació dins d’un pis compartit amb persones alienes a la família- s’ha convertit en l'única alternativa per a moltes famílies. Una forma habitacional mancada d’estabilitat, d’espai personal i de garanties bàsiques que genera unes condicions de precarietat que incideixen molt directament en la qualitat de vida de nens i nenes i en les seves oportunitats de desenvolupament. Viure en un espai inadequat dificulta fer els deures, descansar, establir rutines saludables i, fins i tot, accedir a drets essencials com l’escolarització, l’empadronament o els serveis sanitaris. A més, l’elevat cost del lloguer -fins i tot d’una sola habitació- obliga moltes famílies a destinar-hi una part desproporcionada dels seus ingressos, fet que agreuja la pobresa infantil i limita la capacitat de cobrir altres necessitats bàsiques.

Davant d’aquesta realitat, l’article defensa la necessitat d’enfortir les polítiques públiques d’habitatge, amb una atenció especial a les llars amb menors. Entre les mesures proposades hi ha l’ampliació del parc d’habitatge social i assequible, l’estabilització de les condicions de lloguer i la incorporació de les necessitats dels infants en totes les estratègies i decisions en matèria d’habitatge.

L’objectiu ha de ser garantir que tots els infants disposin d’un entorn segur, estable i saludable, condició indispensable per al seu desenvolupament i per evitar que la precarietat residencial esdevingui un factor estructural d’exclusió social.